AJUNTAMENT DE CANET DE MAR

Blai Bonet és molt més que un dels grans escriptors del segle XX que es van expressar en llengua catalana: és un immens artista. El mar, en publicar-se, va esclatar com un astre escandalós. En són protagonistes uns quants nois de vint anys que viuen en un sanatori per a tuberculosos, devorats interiorment per una mort segura i un imperiós anhel de viure. N´explicava Blai Bonet: «En sortir de Montalegre, vaig escriure les planes que segueixen, un senzill testimoni meu i d´altres companys que, en les idees i en la pell, han sentit les paraules del príncep d´aquest món a un personatge d´aquest llibre: -Això és la guerra que ve després de tota pau, aquesta guerra que penetra en la terra, crea coves obscures i excita la luxúria. Com el mar.»
I n´escriu Agustí Villaronga, qui va portar la novel·la al cinema: «El mar d´en Blai és sòrdit i lluminós, bell, inquietant, poètic i ple d´amor per als seus personatges. La mort i la religió li donen forma. La religió tractada com una actitud davant la vida en resposta a l´enigma de la pròpia existència. La mort no pas abstracta sinó com una plaga que mata des del mateix cos que dóna vida, i que a més elegeix persones molt joves, persones que s´obren a la vida. La mort és el monstre, l´Alien, l´assassí i el perill. Com a qualsevol pel·lícula de terror. Però aquí no té rostre ni forma i treballa des de les cavernes dels pulmons dels protagonistes.»
Aquesta edició de Club Editor d´El mar ofereix un epíleg de Xavier Pla sobre l´evolució del mecanoscrit en temps de censura. (Text de la contraportada del llibre El Mar)

Blai Bonet i Rigo (Santanyí, 1926 – Cala Figuera, 1997), poeta. Fill d´una família humil, el seu pare era euguer. Ingressà al seminari de Palma als deu anys i el deixà als disset per mor de la tuberculosi. La publicació de Quatre poemes de Setmana Santa (1950), Entre el coral i l´espiga (1952) i Cant Espiritual (1953) mostrà l´existència d´una veu poètica sensual, i ben crítica, que trencava i il·luminava. Tot d´anys, repartits entre Mallorca i Barcelona i el Montseny. La novel·la El mar (1958) fou premiada i escandalitzà els benpensants; Agustí Villaronga la traslladà al cinema (2000). Una producció incessant: els poemaris Comèdia (1960) i L´Evangeli segons un de tants (1967), la peça teatral Paresceve (1957), les novel·les Haceldama (1959) i Judes i la primavera (1963). Després de la novel·la Míster Evasió (1969), apareixen els seus dietaris Els ulls (1973), La mirada (1975), La motivació i el film (1990) i Pere Pau (1992). I més llibres de poemes: Els fets (1974), El cant de l´arc (1979), El poder i la verdor (1981) i El Jove (1987), Nova York (1991) i Sonets (2000). Una deu de paraula viva, sempre i per sempre . –Biel Mesquida.

Pau Vadell i Vallbona (Santanyí, 1984), poeta. Utilitza el pseudònim de Pau de sa Punta Grossa. És llicenciat en història per la UAB i ha cursat un màster de Literatura Catalana. Col·labora habitualment en mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals: Pèl capell, s´Esclop, Dies i coses, i Reduccions. Té els següents premis literaris: Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí, 2005, per l´obra Quan salives; Vila de Vallirana-Josep M. López Picó de poesia, 2008, per l´obra Temple; i Miquel Àngel Riera de poesia, 2009, per l´obra Temple. És membre del col·lectiu Pèl Capell, coeditor de l´antologia Pedra foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans, organitzador de quatre homenatges a Blai Bonet i participant en els recitals Suïcidi del sobret de sucre, el cabaret. Llibres de poesia publicats: Quan Salives (2005), El cos que habitam (2006), Ciutat de llet (2007), Sadoll de seny (2008), AKBAR (2009), Convit al silenci (2009), Temple (2009) i Apèndix city (2011).

Més informació a: http://www.canetdemar.cat/entitats/llengua i http://www.facebook.com/plcanet